Indianara és una històrica militant trans de Rio de Janeiro, fundadora d’una casa, okupada i autogestionada, refugi d’altres dones trans provinents de tota Sud-amèrica. Fugint de l’estigma i la persecució troben allà una comunitat que les acull i fa suport.
Aquest documental acompanya Indianara i les seves companyes en la seva intimitat i la seva agitada activitat política, que succeeix durant l’ascens de l’extrema-dreta brasilera i del partit de Jair Bolsonaro. Són els dies que envolten l’assassinat de Marielle Franco i amb ella mor l’única esperança de veure les seves demandes representades a la política parlamentària.
Són molts els cops que reben, la criminalització, la pobresa i la mort, però elles hi fan front amb fermesa, valentia i determinació. Demostren que mentre hi ha lluita i aquesta es fa en comunitat, no falten motius de celebració i d’esperança.
Abans d’INDIANARA es podrà veure el curtmetratge documental NOCHE DE TRAVESURAS, d’Irene Baqué, sobre la comunitat llatina LGTBI+ a Los Ángeles. Els beneficis de la projecció, el proper divendres 29 de gener a les 19:30h dins del marc de la 2a mostra de cinema documental RESISTÈNCIES, seran pel col·lectiu Putas Libertarias del Raval.
El documental Sota el mateix cel: la Trinitat des de dins és una de les peces més particulars de la 2a mostra de cinema Resistències. Produït durant el confinament a causa de la crisi social i sanitària de la Covid-19 per alumnes de 1r d’ESO de l’Institut Escola Trinitat Nova en el marc de Cinema en curs.
“Preparàvem el rodatge d’una pel·lícula sobre la diversitat del barri. A mitjans de març van tancar les escoles. Vam començar a reunir-nos virtualment. Vam decidir continuar el nostre documental. Podíem filmar l’interior de les cases i el que vèiem i sentíem des de les finestres. Hem pensat, escrit, muntat la pel·lícula col·lectivament en trobades virtuals.”
Autores de ‘Sota el mateix cel’ en una de les trobades de preparació del documental.
Un film de Valeria Amarkhanova, Aya Arabbate, Adama Barry, Chahd Benlahcen-Ouriaghli, Mariana Céspedes, Arvind Chand, Giorgi Chelidze, Ana Maria Ciortan, Yasmin Elafi, Nicolas Florez, Sara Heredia, Iman Maaroufi, Aliyan Majeed, Manuel Moreno, Yaiza Moreno, Catiana Ortiz, Kelly Jácome, Nerea Pires Aurora, Ibraheem Rashid Malik, Roger Reyes, Saba Sadunishvili, Cristal Salazar Isaula, Sofia Vasquez, Brittany Vergara, Zhanpeng Xia (alumnes de 1r d’ESO de l’Institut Escola, Trinitat Nova) amb l’acompanyament de Pilar Armengol, Noemí Bibolas, Fernando González de Llanos (professors) i Jordi Morató (cineasta).
‘Sota un mateix cel’ va ser estrenat a la Filmoteca de Catalunya a finals de 2020.
El documental está compuesto por cinco pequeñas historias independientes, dirigidas por cinco directores vascos de reconocida trayectoria (Josu Martinez, Eneko Olasagasti, Mireia Gabilondo, Enara Goikoetxea, Txaber Larreategi). Ocho años han pasado desde su estreno, y Barrura Begiratzeko Leihoak se ha convertido con el paso de estos años, en un documento de reflexión no tanto ya sobre las personas concretas sobre quienes se tejen las historias narradas, sino porque son experiencias vitales comunes a muchas presas y presos políticos vascos.
Fotograma del documental ‘Barrura begiratzeko leihoak’. (2012)
Una joven cuenta los días que le faltan para que la detengan. Un hombre vuelve a la sociedad tras 17 años encarcelado. Una madre graba en 125 cintas de cassette todas las conversaciones telefónicas que ha mantenido con su hija presa. Un intelectual, catedrático de periodismo, se busca a sí mismo en la soledad de una celda. Un ex-dirigente de ETA se reencuentra con un amigo íntimo de su juventud, convertido ahora en cineasta.
Cartell del documental ‘Barrura begiratzeko leihoak’. (2012)
Dejando esta vez en un segundo plano las cuestiones meramente políticas, el documental a lo largo de las cinco historias, centra la atención y la reflexión en el impacto de las detenciones en el entorno de lxs presxs, en sus trayectorias de vida, en la atención médica en el contexto carcelario, las consecuencias emocionales y físicas de la cárcel, las relaciones familiares, la crianza de los hijos y la amistad. Sin caer en lo dramático, pero con gran sensibilidad, aporta un retrato diferente, más humano, de unas personas y unas experiencias.
La comandant Arian, de 30 anys, lidera el seu batalló de dones en la lluita contra Estat Islàmic. Per a ella, l’enfrontament armat és l’únic camí per emancipar-se d’una societat profundament patriarcal. Quan l’Arian rep l’impacte de cinc bales, s’ha d’enfrontar a unes ferides de guerra tant visibles com invisibles, i busca noves maneres de lluitar per la llibertat de les dones.
“Echo de menos a mis compañeras, la lucha, la guerra.
Echo de menos compartir su dolor y sus dificultades,
y compartir también la alegría de la liberación.
Sufrir y luego disfrutar de la libertad es algo increíble.”
Comandant Arian
La comandant Arian durant la missió d’alliberament de Kobane.
En aquesta història sobre l’emancipació i la llibertat en ple front de la guerra de Síria, la comandant Arian, de 30 anys d’edat, guia cap a Kobane un batalló de dones amb la missió d’alliberar la població que viu sota el jou del Daesh (ISIS). Rere l’esclat de la guerra de Síria, un grup de dones de la resistència kurda va formar les YPJ: les Unitats de Defensa de les Dones. Arian, que de molt jove va presenciar el salvatge tracte que rebien les víctimes de la violència sexual, dirigeix una d’aquestes unitats i dedica la seva vida a la derrota del Daesh. A mesura que les YPJ avancen lentament cap al seu objectiu, Arian fa tot el possible per que les seves companyes descobreixin el veritable sentit de la seva lluita: la llibertat per la propera generació de dones. Rere conviure durant mesos amb la comandant i les seves tropes, rodant amb una intimitat sense precedents en la qual s’inclouen crues seqüències de la lenta recuperació d’Arian, Sotorra confecciona un fascinant retrat d’una dona embarcada en una missió.
Como herramienta de difusión de la historia de esta leyenda del diseño y reparación de bicicletas, a la vez que de denuncia para intentar parar el desalojo del local que okupa, el documental narra la historia de Domingo Perucha (1935) y su taller en La Ventilla, Madrid. En su local, desde hace más de diez años, repara y construye bicicletas a la vez que comparte sus conocimientos con aquella persona que se interese en aprender el oficio. El pasado mes de diciembre de 2020, Perucha volvía a ser noticia ante la alerta lanzada por varios colectivos que pedían apoyo ante la inminente ejecución del desalojo.
Si bien el documental se estrenó por primera vez en Barcelona en la primera edición de Rueda festival de cine ciclista en el año 2015, hemos dedido programarlo para contribuir a la difusión de su historia y como pequeña muestra de solidaridad con la campaña de apoyo contra su desalojo. A continuación, reproducimos un artículo publicado en El Diario.es el pasado 13 de diciembre de 2020 en el que se narra brevemente la historia de Perucha y la situación actual.
El actual taller de Perucha en la Avenida de Asturias Fotograma de Hay un barco en Madrid (y nadie está hablando de ello)
Domingo Perucha (1935) nunca dice que es de Tetuán sino de Chamartín de la Rosa y tanto él como su taller de bicicletas son una institución en la Ventilla que pareciera que, efectivamente, estuvieran allí desde que el barrio no era aún parte de Madrid. El Perucha es muy conocido, además de en la zona, entre los aficionados al ciclismo y su leyenda se agrandó a raíz del documental Ciclos Perucha (Produce Dentera).
Ayer sábado, la cooperativa ética de ciclomensajeros La Pájara alertaba en redes sociales sobre el peligro de desalojo que pesa sobre el taller de Perucha. El pasado 4 de marzo, Domingo recibió una notificación de desalojo voluntario y, posteriormente, se ha iniciado un trámite de ejecución forzosa. El taller podría ser desalojado en cualquier momento, una situación que, como explicaremos más adelante, no es nueva para él.
Como miembro del pelotón, Perucha corrió con Coppi, Anquetil o Bahamontes. Un mal día, allá por los años sesenta, le robaron la bici en Suiza y tuvo que fabricarse otra. Hay una elipsis en la frase anterior: en el país helvético vive un tiempo, conoce a su mujer, Consuelo, y termina de formarse como profesional del metal. Comenzaba así su vida como artesano matricero y mecánico de bicicletas. Posteriormente, el matrimonio se instalaría en Madrid en lo que fue su casa familiar, en la calle Cristina, donde montó su taller, el Club Ciclista Perucha y su empresa de construcción de bicicletas.
Domingo fue seleccionador y entrenador del equipo paralímpico de la ONCE y los tándems que diseñó (en la disciplina se corre con este tipo de bicis) ganaron tres oros en Barcelona, Atlanta y Sidney, cinco campeonatos del Mundo, el campeonato de Europa y tres campeonatos de España. Sus manos repararon también las bicicletas de primeras figuras como Marino Lejarreta o Anselmo Fuentes. Para los responsables del documental Ciclos Perucha, un grupo de jóvenes imbuidos de la cultura libre, Domingo era además un hacker que, enseñando a reparar bicicletas en la Ventilla, creaba procomún. En 1991, en plena vorágine de expropiaciones en La Ventilla, Perucha recibió un aviso municipal de expropiación. Pese a que su taller estaba situado en los terrenos de su familia, no pudo acreditarlo documentalmente: los archivos se quemaron durante la guerra y un cacique local se los atribuyó, lo que no fue en absoluto un caso único en la zona. Fue desalojado en 2003.
Fotograma del documental Ciclos Perucha, Dentera, 2016.
Como residente no propietario le correspondió el alquiler de un piso, pero aquel nuevo barrio dentro de la vieja Ventilla, donde el IVIMA era el mayor propietario, tenía muchos locales comerciales vacíos y el Perucha decidió entonces entrar en uno y hacer lo que mejor sabía hacer: reparar bicis. El nuevo local estaba en los terrenos que siempre consideró suyos.
El taller del Perucha se convirtió en un secreto a voces entre los aficionados a la bicicleta más jóvenes, que pasaban en él horas aprendiendo del maestro y escuchando sus interminables anécdotas vitales. Un libro y el citado documental sobre su figura –financiado por crowdfunding– sirvieron para recaudar dinero para abogados y distintos recursos consiguieron retrasar la sombra de un nuevo desalojo.
La resistencia se convirtió en leiv motiv para el ahora maestro de bicis del barrio y los numerosos visitantes que pasaban por su taller podían ver el barco que el Perucha se estaba construyendo dentro del mismo ¡A ver cómo lo sacaban quienes fueran a desalojarlo!
Fotograma del documental Ciclos Percucha, Dentera, 2016.
Ahora, Higinio Domingo Perucha, a sus 86 años, tiene un proceso de desalojo pendiente del local del número 50 de la Avenida de Asturias y sus amigos del mundo de la bicicleta se han propuesto crear una red solidaria para ayudarle de nuevo: llaman a aportar ideas y fuerzas en el correo electrónico yoapoyoalperucha@gmail.com.
Després de l’èxit de la passada edició, la mostra de cinema RESISTÈNCIES torna a La Cinètika. Serà del 28 al 31 de gener de 2021, i s’hi podran veure un total de 16 peces documentals i d’animació.
A causa de la present situació d’excepcionalitat, hem desplegat una sèrie de mesures amb l’objectiu de garantir la seguretat sanitària de totes nosaltres durant la mostra: limitació de l’aforament, descontaminació de les sales abans i després de cada projecció, proveïment de gel hidroalcohòlic i altres materials desinfectants, rastrejament de possibles contagis.
La Cinètika (Fabra i Puig 28, Sant Andreu de Palomar) és un cinema okupat autònom, anticapitalista i feminista. Com sempre, l’entrada a les projeccions és lliure i els beneficis aniran destinats a causes antirepressives.
La 2a mostra de cinema RESISTÈNCIES es celebrarà del 21 al 24 de gener de 2021 al cinema okupat La Cinètika, a Sant Andreu de Palomar. Una de les novetats d’aquesta edició serà un programa especial de curtmetratges.
Si vols presentar-hi el teu, llegeix atentament aquestes bases i participa! Has de tenir en compte que:
El fil argumental de la mostra RESISTÈNCIES són les seves protagonistes: individus i comunitats en defensa de les seves llars, ciutats, territoris i formes de vida.
El curt pot ser documental o d’animació.
Ha de tenir una durada màxima de 12 minuts
Es valorarà positivament:
Que sigui el més actual possible, o bé encara no s’hagi estrenat.
Que l’autoria del curtmetratge sigui col·lectiva.
Que la seva llicència sigui lliure o semilliure (creative commons).
Si vols participar-hi, envia’ns un correu a resistencies@riseup.net abans del 7 de desembre del 2020 amb la següent informació:
Enllaç de visionat del curtmetratge (amb contrasenya si cal) o enllaç de descàrrega.
Fitxa tècnica: gènere, durada, autoria i equip tècnic, any de producció, tipus de llicència i sinopsi.
Si el teu curtmetratge és sel·leccionat, et demanarem que ens enviïs, per la mateixa via, l’arxiu en la màxima qualitat disponible.
Els treballs sel·leccionats seran programats a la 2a mostra de cinema RESISTÈNCIES, el gener de 2021.
Posteriorment, i durant 3 mesos, es projectaran de manera rotativa abans de les sessions de cinema habituals de La Cinètika els dilluns, dijous i divendres.
La primavera-estiu de 2021 seran inclosos en una sessió específica de cinema a la fresca al Jardí de la Julieta, un espai verd okupat al cor de Sant Andreu (c/ Ignasi Iglesias 42) per aturar un projecte immobiliari especulatiu.
L’entrada a totes les projeccions de la mostra (com a totes les activitats de La Cinètika i del Jardí de la Julieta) és lliure, i s’hi aplica el sistema de taquillatge invers: els espectadors, en sortir, fan l’aportació econòmica que consideren adequada. Tots els beneficis aniran destinats a causes antirepressives com el Sindicat d’Habitatge de Sant Andreu.
Aquest cap de setmana seguim amb el cicle de #CinemaALaFresca amb l’exitosa animació Persépolis (2007). Es tracta d’una exitosa adaptació del còmic autobiogràfic homònim de Marjane Satrapi.
Ens veiem dissabte 1 d’agost a les 21:30h al Jardí de la Julieta (c/ Ignasi Iglesias 42). Recordeu que l’aforament és limitat a 30 persones, i que cal portar mascareta!
Des de la mostra de cinema Resistències estem compromeses amb la salut i el benestar de la nostra gent en l’actual context derivat del virus covid-19.
Alhora, posem en valor la importància de la cultura com a motor del canvi social, i reivindiquem la cultura popular, especialment en moments de crisi com l’actual.
És per això que, en el marc del cicle de #CinemaALaFresca del Jardí de la Julieta, el proper diumenge 26 projectarem els documentals No hem marxat, curtmetratge testimoni de la victòria recent de les veïnes de Pons i Gallarza, i 0 que vai acontecer aquí?, sobre la defensa de l’habitatge a la ciutat de Lisboa.
I ho farem amb una sèrie d’estrictes mesures de seguretat santitària per evitar contagis: descontaminació de l’espai abans i després de l’activitat, aforament limitat a 30 persones, distància de seguretat entre espectadores i ús obligatori de mascareta.
Ens veiem diumenge 26 a les 21:30h al Jardí! (c/ Ignasi Iglesias 42)
A causa de les noves restriccions per la situació del virus covid-19 a la ciutat de Barcelona, i per responsabilitat col·lectiva i seguretat sanitària, ens hem vist empesos a ajornar la projecció d’El nen i el món, programada per avui dissabte 18 al Jardí de la Julieta.
Tanmateix, no deixarem que una simple pandèmia mundial ens impedeixi gaudir del bon cinema i la companyia de les nostres a la fresca del jardí, i per tant, buscarem noves dates per poder seguir amb el cicle de #CinemaALaFresca, que en la seva primera sessió el passat 12 de juliol va ser un èxit rotund.
