Gràcies a tothom! Prometem tornar molt aviat

Ooooh! Ja s’ha acabat la 2a #MostraResistències. Però estem contentíssimes. Aquests dies La Cinètika ha estat més viva que mai: han vingut gairebé 500 espectadores. Això no ha estat gens fàcil. Per què? Veureu…

Durant tota la setmana, La Cine ha estat assetjada pels mossos de Miquel Sàmper. Portant armes automàtiques, circulant fatxendes en grups de motocicletes, intimidant les veïnes i assistents al cinema… Ens volien atemorir. En aquestes circumstàncies hagués estat fàcil suspendre la mostra i quedar-se a casa, però llavors hauria guanyat la por. Nosaltres valorem el cinema i la cultura com espais de participació política. Per tant, ara més que mai calia seguir endavant, fent justícia al nostre nom!

Volem agrair a cadascuna de les persones que han vingut a la mostra. També a les que no han pogut accedir-hi a causa de l’escenari policial-militar. I especialment a tota la família andreuenca i de més enllà, que ens ha fet suport i caliu. Elles saben qui són.

Si us heu quedat amb ganes de veure algun documental (o voleu fer el tafaner) podeu accedir al FONS DOCUMENTAL de la mostra.

Prometem tornar molt aviat!

#MostraResistències
#LaCineNoEsToca
#NoMarxem
#DoItRight

Sessió inaugural de la mostra: LAST DAYS IN SHIBATI i les veïnes de Pons i Gallarza

Aquest dijous iniciarem a la 2a mostra de cinema Resistències amb una sessió inaugural en què el protagonisme serà per a les veïnes en lluita contra l’especulació. Abans del preciós documental LAST DAYS IN SHIBATI, ressenyat a continuació, podrem assistir a l’estrena del curtmetratge NO HEM MARXAT. Coincidint amb el 3r aniversari del Sindicat d’Habitatge de Sant Andreu, les veïnes de Pons i Gallarza celebren que, després de mesos i mesos de lluita, han aconseguit fer fora els especuladors. Al blog del Sindicat ens ho expliquen.

Celebració de la victòria de les veïnes de Pons i Gallarza contra els especuladors que les volien fer fora de casa. Estiu de 2020.

LAST DAYS IN SHIBATI | Hendrick Dusollier | 2017 | 60’ | VOS Cat

El nen Zhou Hong i la senyora Xue Lian han de marxar de l’última barriada històrica que queda a la gran ciutat de Chongqing, ja que aviat serà destruïda per construir un nou barri. Obligats a abandonar el que ha estat casa seva fins aleshores, els estrets carrers del barri de Shibati fan de testimonis de la Xina més tradicional i històrica que està a punt de desaparèixer. La gentrificació pren moltes formes, i aquesta n’és una. La destrucció de les antigues barriades a la Xina és un reflex de les polítiques urbanístiques, socials i culturals d’un país on allò vell, tradicional i històric ha de donar pas a allò nou, contemporani i sense ànima. Una reflexió sobre la canviant Xina contemporània que, a poc a poc, va deixant perdre la seva història i el seu llegat.

Les imatges que apareixen en el documental no són estranyes ni particulars d’un lloc en concret, són postals que es repeteixen en tots els grans centres urbans de la Xina contemporània. ‘Les ciutats xineses purguen als seus pobres‘, i és que el fenomen de la gentrificació, conegut a tot el món per les greus conseqüències que implica, adquireix a la Xina un efecte fins i tot més devastador, ja que es combina amb més aspectes del capitalisme salvatge i la realitat política.

Font: Eldiario.es ‘Pekin crece a golpe de desahucio’

Els emigrants rurals són la mà d’obra barata que manté en marxa la fàbrica del món i dóna forma als lluents gratacels de la segona potència mundial. La població migrant en Shangai per exemple, suma un 40% de la població total de la ciutat. Davant el constant creixement de la població a la ciutat, les autoritats han decidit establir topalls de població, tal com ja es fa en altres ciutats de la Xina, la qual cosa comporta l’encariment del preu del sòl i per tant l’expulsió de les persones amb menys recursos fora de la ciutat. Si romanen a la ciutat habitant en les barriades que encara queden, però sense empadronar-se, es veuen exclosos de l’accés a la salut, educació i serveis bàsics.  L’especulació amb els preus del sòl en el cas de la Xina és una mica més complex que en altres llocs, perquè el sòl en si és propietat de l’Estat, i el que es produeix és una cessió de l’ús del sòl per quantitats determinades d’anys a empreses constructores privades. Pel que aquests processos d’especulació no serien possibles sense la connivència de les autoritats locals amb les constructores.

D’altra banda, els desallotjaments es produeixen a qualsevol hora del dia, en molts casos durant la matinada, casos en els quals les famílies i persones desnonades es veuen al carrer i sense res. Els processos de moobing immobiliari perquè la gent accedeixi a marxar de les seves cases via negociació o per la força són constants, i impliquen situacions de violència totalment reconeguts.

Fa dues setmanes, 300 homes, als qui consideren part d’una màfia contractada pel Govern local, van entrar a les cases a “martellades”. “Van utilitzar extintors per a deixar a la gent cega i si algun de nosaltres intentava rebel·lar-se, li colpejaven”, afirmen.

Un bloc d’apartaments de sis pisos en un lloc de construcció en Shenzhen en 2007. El propietari Choi Chu Cheung i la seva esposa Zhang Lian-hao es van negar a acceptar la compensació oferta pel constructor. Fotografia: Paul Yeung / Reuters

Les resistències davant aquests processos s’han fet famoses amb per exemple, el cas de les cases clavo ‘nail houses’. Aquestes cases són la manera de protesta dels qui es neguen a acceptar les condicions ofertes pel govern per a marxar de les seves cases. Sovint, la compensació per a les famílies les cases de les quals estan a la vora de la demolició és sempre una font important de disputes. Les ofertes es basen en les valoracions actuals de les propietats, que probablement són molt més baixes que les de qualsevol de les residències que les reemplaçaran. Si les famílies decideixen iniciar procediments legals, solen tenir poc recorregut ja que aquests serien contra el govern mateix. Per això mateix, algunes opten per simplement romandre a les seves cases i resistir. Per a més informació sobre aquests temes, deixem una sèrie d’articles que aborden més detalladament la qüestió.

Més informació:

  • https://www.eldiario.es/internacional/pekin-crece-golpe-desahucio_1_3621718.html
  • https://www.eldiario.es/desalambre/ciudades-chinas-purgan-pobres_1_2904758.html
  • https://elpais.com/elpais/2019/01/08/planeta_futuro/1546956210_168925.html
  • https://theconversation.com/how-stubborn-nail-houses-take-a-stand-against-chinas-rapid-urbanisation-72990
  • https://www.theguardian.com/cities/gallery/2014/apr/15/china-nail-houses-in-pictures-property-development

NUNCA DIGAS NUNCA: ¿Qué es el gatillo fácil? ¿Por qué desaparecer a un pibe de barrio?

NUNCA DIGAS NUNCA | Autoria col·lectiva i anònima | 2014 | 80’ | VO Cast

Es imposible calcular la “cifra negra” del gatillo fácil y de las muertes en cárceles y comisarías o por la tortura.

(CORREPI)

¿Cómo hacer aparecer lo que años de historia han insistido en ocultar? ¿Por qué desaparecer a un pibe de barrio? ¿Quiénes tienen el poder de hacerlo? Este documental independiente, colectivo y anónimo reflexiona y denuncia, desde el contexto argentino, sobre las desapariciones en democracia, sobre cómo funciona la represión y qué herramientas tiene.

Aparición con vida de Jorge Julio López- Fotograma de ‘Nunca digas nunca’ (2014)

Con gran parte de datos e información obtenidos del Archivo de Personas Asesinadas por el Aparato Represivo Estatal que lleva a cabo la CORREPI (Coordinadora contra la represión policial e institucional) desde el año 1993, nos sumergimos en los casos de Luciano Arruga, Miguel Bru, Julio López y Jonathan “Kiki” Lezcano, para encontrar las respuestas. Junto con los testimonios de familiares de chicos asesinados o desaparecidos por la policía, familiares y personas cercanas a militantes desaparecidos, abogadas, y una voz en off que acompaña los relatos, el documental nos lleva por las diferentes partes y actores que conforman el circuito represivo y la desaparición de personas en democracia, pero también por las trayectorias y estrategias de organización, solidaridad y lucha  para hacer frente a una realidad que lejos de desaparecer, cada vez parece más viva. El documental arroja luz sobre un problema grave, que es el de la violencia, el racismo y el clasismo institucional, ya que cada día siguen apareciendo noticias de chicos y chicas de barrios humildes torturados o asesinados por la policía fuera o dentro de las cárceles en Argentina. 

Hilo de Twitter publicado el 20.01.2021 por Revista Critica https://twitter.com/revistacitrica/status/1351877206318919684

 

Trailer:

El documental TOT INCLÒS reflexiona sobre les conseqüències del turisme a les Balears

TOT INCLÒS | Col·lectiu Tot Inclòs | 2018 | 65’ | VO Cat

Com un amarg presagi d’allò que finalment estem vivint ara amb la crisi derivada de la pandèmia, el documental Tot inclòs feia una clara i contundent advertència sobre les greus conseqüències -a tots nivells- de centrar l’economia en un únic sector, el turisme. Sembla que el temps els ha donat la raó més aviat del que probablement pensàvem. Tot i haver-se estrenat l’any 2018 i haver-ne fet multitud de projeccions arreu l’Estat, no ha sigut fins al passat mes de desembre, i després d’una forta campanya, que IB3 -televisió pública de les Balears- ha accedit a programar-la.

Compte de Twitter del col.lectiu @Tot_Inclos

D’ençà els anys 60 les Balears –especialment Mallorca i Eivissa– quedaren enlluernades amb el turisme. Tot el relacionat amb el turisme era positiu i la indústria turística fou introduïda i rebuda com la locomotora que ens transportava al tren de la modernitat, de la societat de consum i de la vida urbana. De llavors, els canvis han estat tant ràpids i profunds que convé analitzar-los des d’un punt de vista crític que posi en qüestió si el turisme és beneficiós.

En els darrers temps, la llegenda que diu que «vivim del turisme» ha començat a ser fortament qüestionada. Es parla de turisme sostenible, del lloguer vacacional, de platges saturades, de falta d’accés a l’habitatge, etc. Aspectes que entenem que tenen un denominador comú: el monocultiu turístic.

La intenció del documental Tot Inclòs. Danys i conseqüències del turisme a les nostres illes és trencar el discurs hegemònic sobre el turisme i tractar aspectes relacionats amb el turisme que habitualment no surten als mitjans de comunicació. Per tal de dur a terme aquesta narració entrevistarem a personatges relacionats amb el món del turisme, el món acadèmic, el món de l’ecologisme i persones anònimes que viuen a Mallorca. Inclourem imatges de Mallorca per il·lustrin el conjunt de discursos diversos que apareixeran i que mostrin una illa sorprenent que tal vegada no surtin als catàlegs turístics.

Tràiler:

INDIANARA, projecció solidària amb les Putas Libertarias del Raval

INDIANARA | Aude Chevalier-Beaumel, Marcelo Barbosa | 2019 | 84’ | VOS Cast

Indianara és una històrica militant trans de Rio de Janeiro, fundadora d’una casa, okupada i autogestionada, refugi d’altres dones trans provinents de tota Sud-amèrica. Fugint de l’estigma i la persecució troben allà una comunitat que les acull i fa suport.

Aquest documental acompanya Indianara i les seves companyes en la seva intimitat i la seva agitada activitat política, que succeeix durant l’ascens de l’extrema-dreta brasilera i del partit de Jair Bolsonaro. Són els dies que envolten l’assassinat de Marielle Franco i amb ella mor l’única esperança de veure les seves demandes representades a la política parlamentària.
Són molts els cops que reben, la criminalització, la pobresa i la mort, però elles hi fan front amb fermesa, valentia i determinació. Demostren que mentre hi ha lluita i aquesta es fa en comunitat, no falten motius de celebració i d’esperança.

Abans d’INDIANARA es podrà veure el curtmetratge documental NOCHE DE TRAVESURAS, d’Irene Baqué, sobre la comunitat llatina LGTBI+ a Los Ángeles. Els beneficis de la projecció, el proper divendres 29 de gener a les 19:30h dins del marc de la 2a mostra de cinema documental RESISTÈNCIES, seran pel col·lectiu Putas Libertarias del Raval.

Aquí teniu el trailer d’INDIANARA:

Més informació:

-https://www.elsaltodiario.com/hemeroteca-diagonal/indianara-siqueira-las-trans-no-tenemos-derechos-reconocidos

Una de les projeccions més particulars de la mostra: SOTA UN MATEIX CEL

SOTA UN MATEIX CEL: la Trinitat des de dins | Autoria col·lectiva | 2020 | 13’ | VOS Cat

El documental Sota el mateix cel: la Trinitat des de dins és una de les peces més particulars de la 2a mostra de cinema Resistències. Produït durant el confinament a causa de la crisi social i sanitària de la Covid-19 per alumnes de 1r d’ESO de l’Institut Escola Trinitat Nova en el marc de Cinema en curs.

“Preparàvem el rodatge d’una pel·lícula sobre la diversitat del barri. A mitjans de març van tancar les escoles. Vam començar a reunir-nos virtualment. Vam decidir continuar el nostre documental. Podíem filmar l’interior de les cases i el que vèiem i sentíem des de les finestres. Hem pensat, escrit, muntat la pel·lícula col·lectivament en trobades virtuals.”

Autores de ‘Sota el mateix cel’ en una de les trobades de preparació del documental.

Un film de Valeria Amarkhanova, Aya Arabbate, Adama Barry, Chahd Benlahcen-Ouriaghli, Mariana Céspedes, Arvind Chand, Giorgi Chelidze, Ana Maria Ciortan, Yasmin Elafi, Nicolas Florez, Sara Heredia, Iman Maaroufi, Aliyan Majeed, Manuel Moreno, Yaiza Moreno, Catiana Ortiz, Kelly Jácome, Nerea Pires Aurora, Ibraheem Rashid Malik, Roger Reyes, Saba Sadunishvili, Cristal Salazar Isaula, Sofia Vasquez, Brittany Vergara, Zhanpeng Xia (alumnes de 1r d’ESO de l’Institut Escola, Trinitat Nova) amb l’acompanyament de Pilar Armengol, Noemí Bibolas, Fernando González de Llanos (professors) i Jordi Morató (cineasta).

‘Sota un mateix cel’ va ser estrenat a la Filmoteca de Catalunya a finals de 2020.

BARRURA BEGIRATZEKO LEIHOAK: cinco directores retratan a cinco presos políticos vascos

BARRURA BEGIRATZEKO LEIHOAK | Diversos directors | 2012 | 95’ | VOS Cast

El documental está compuesto por cinco pequeñas historias independientes, dirigidas por cinco directores vascos de reconocida trayectoria (Josu Martinez, Eneko Olasagasti, Mireia Gabilondo, Enara Goikoetxea, Txaber Larreategi). Ocho años han pasado desde su estreno, y Barrura Begiratzeko Leihoak se ha convertido con el paso de estos años, en un documento de reflexión no tanto ya sobre las personas concretas sobre quienes se tejen las historias narradas, sino porque son experiencias vitales comunes a muchas presas y presos políticos vascos. 

Fotograma del documental ‘Barrura begiratzeko leihoak’. (2012)

Una joven cuenta los días que le faltan para que la detengan. Un hombre vuelve a la sociedad tras 17 años encarcelado. Una madre graba en 125 cintas de cassette todas las conversaciones telefónicas que ha mantenido con su hija presa. Un intelectual, catedrático de periodismo, se busca a sí mismo en la soledad de una celda. Un ex-dirigente de ETA se reencuentra con un amigo íntimo de su juventud, convertido ahora en cineasta.

Cartell del documental ‘Barrura begiratzeko leihoak’. (2012)

Dejando esta vez en un segundo plano las cuestiones meramente políticas, el documental a lo largo de las cinco historias, centra la atención y la reflexión en el impacto de las detenciones en el entorno de lxs presxs, en sus trayectorias de vida, en la atención médica en el contexto carcelario, las consecuencias emocionales y físicas de la cárcel, las relaciones familiares, la crianza de los hijos y la amistad. Sin caer en lo dramático, pero con gran sensibilidad, aporta un retrato diferente, más humano, de unas personas y unas experiencias. 

 

Tráiler:

Es pot combatre a una guerra des d’una visió feminista? COMANDANTE ARIAN arriba a La Cinètika!

COMANDANTE ARIAN | Alba Sotorra | 2018 | 81’ | VOS Cat

La comandant Arian, de 30 anys, lidera el seu batalló de dones en la lluita contra Estat Islàmic. Per a ella, l’enfrontament armat és l’únic camí per emancipar-se d’una societat profundament patriarcal. Quan l’Arian rep l’impacte de cinc bales, s’ha d’enfrontar a unes ferides de guerra tant visibles com invisibles, i busca noves maneres de lluitar per la llibertat de les dones.

“Echo de menos a mis compañeras, la lucha, la guerra.
Echo de menos compartir su dolor y sus dificultades,
y compartir también la alegría de la liberación.
Sufrir y luego disfrutar de la libertad es algo increíble.”
Comandant Arian

La comandant Arian durant la missió d’alliberament de Kobane.

En aquesta història sobre l’emancipació i la llibertat en ple front de la guerra de Síria, la comandant Arian, de 30 anys d’edat, guia cap a Kobane un batalló de dones amb la missió d’alliberar la població que viu sota el jou del Daesh (ISIS). Rere l’esclat de la guerra de Síria, un grup de dones de la resistència kurda va formar les YPJ: les Unitats de Defensa de les Dones. Arian, que de molt jove va presenciar el salvatge tracte que rebien les víctimes de la violència sexual, dirigeix una d’aquestes unitats i dedica la seva vida a la derrota del Daesh. A mesura que les YPJ avancen lentament cap al seu objectiu, Arian fa tot el possible per que les seves companyes descobreixin el veritable sentit de la seva lluita: la llibertat per la propera generació de dones. Rere conviure durant mesos amb la comandant i les seves tropes, rodant amb una intimitat sense precedents en la qual s’inclouen crues seqüències de la lenta recuperació d’Arian, Sotorra confecciona un fascinant retrat d’una dona embarcada en una missió.

Trailer de Comandant Arian:

Proyección de CICLOS PERUCHA, un caso que vuelve a estar de actualidad

CICLOS PERUCHA | Produce Dentera | 2016 | 58’ | VO Cast

Como herramienta de difusión de la historia de esta leyenda del diseño y reparación de bicicletas, a la vez que de denuncia para intentar parar el desalojo del local que okupa, el documental narra la historia de Domingo Perucha (1935) y su taller en La Ventilla, Madrid. En su local, desde hace más de diez años, repara y construye bicicletas a la vez que comparte sus conocimientos con aquella persona que se interese en aprender el oficio. El pasado mes de diciembre de 2020, Perucha volvía a ser noticia ante la alerta lanzada por varios colectivos que pedían apoyo ante la inminente ejecución del desalojo.

Si bien el documental se estrenó por primera vez en Barcelona en la primera edición de Rueda festival de cine ciclista en el año 2015, hemos dedido programarlo para contribuir a la difusión de su historia y como pequeña muestra de solidaridad con la campaña de apoyo contra su desalojo. A continuación, reproducimos un artículo publicado en El Diario.es el pasado 13 de diciembre de 2020 en el que se narra brevemente la historia de Perucha y la situación actual.

El actual taller de Perucha en la Avenida de Asturias Fotograma de Hay un barco en Madrid (y nadie está hablando de ello)

Domingo Perucha (1935) nunca dice que es de Tetuán sino de Chamartín de la Rosa y tanto él como su taller de bicicletas son una institución en la Ventilla que pareciera que, efectivamente, estuvieran allí desde que el barrio no era aún parte de Madrid. El Perucha es muy conocido, además de en la zona, entre los aficionados al ciclismo y su leyenda se agrandó a raíz del documental Ciclos Perucha (Produce Dentera).

Ayer sábado, la cooperativa ética de ciclomensajeros La Pájara alertaba en redes sociales sobre el peligro de desalojo que pesa sobre el taller de Perucha. El pasado 4 de marzo, Domingo recibió una notificación de desalojo voluntario y, posteriormente, se ha iniciado un trámite de ejecución forzosa. El taller podría ser desalojado en cualquier momento, una situación que, como explicaremos más adelante, no es nueva para él.

Como miembro del pelotón, Perucha corrió con Coppi, Anquetil o Bahamontes. Un mal día, allá por los años sesenta, le robaron la bici en Suiza y tuvo que fabricarse otra. Hay una elipsis en la frase anterior: en el país helvético vive un tiempo, conoce a su mujer, Consuelo, y termina de formarse como profesional del metal. Comenzaba así su vida como artesano matricero y mecánico de bicicletas. Posteriormente, el matrimonio se instalaría en Madrid en lo que fue su casa familiar, en la calle Cristina, donde montó su taller, el Club Ciclista Perucha y su empresa de construcción de bicicletas.

 

https://twitter.com/ridersxdMAD/status/1337815959114027010?s=20

Domingo fue seleccionador y entrenador del equipo paralímpico de la ONCE y los tándems que diseñó (en la disciplina se corre con este tipo de bicis) ganaron tres oros en Barcelona, Atlanta y Sidney, cinco campeonatos del Mundo, el campeonato de Europa y tres campeonatos de España. Sus manos repararon también las bicicletas de primeras figuras como Marino Lejarreta o Anselmo Fuentes. Para los responsables del documental Ciclos Perucha, un grupo de jóvenes imbuidos de la cultura libre, Domingo era además un hacker que, enseñando a reparar bicicletas en la Ventilla, creaba procomún. En 1991, en plena vorágine de expropiaciones en La Ventilla, Perucha recibió un aviso municipal de expropiación. Pese a que su taller estaba situado en los terrenos de su familia, no pudo acreditarlo documentalmente: los archivos se quemaron durante la guerra y un cacique local se los atribuyó, lo que no fue en absoluto un caso único en la zona. Fue desalojado en 2003.

Fotograma del documental Ciclos Perucha, Dentera, 2016.

Como residente no propietario le correspondió el alquiler de un piso, pero aquel nuevo barrio dentro de la vieja Ventilla, donde el IVIMA era el mayor propietario, tenía muchos locales comerciales vacíos y el Perucha decidió entonces entrar en uno y hacer lo que mejor sabía hacer: reparar bicis. El nuevo local estaba en los terrenos que siempre consideró suyos.

El taller del Perucha se convirtió en un secreto a voces entre los aficionados a la bicicleta más jóvenes, que pasaban en él horas aprendiendo del maestro y escuchando sus interminables anécdotas vitales. Un libro y el citado documental sobre su figura –financiado por crowdfunding–  sirvieron para recaudar dinero para abogados y distintos recursos consiguieron retrasar la sombra de un nuevo desalojo.

La resistencia se convirtió en leiv motiv para el ahora maestro de bicis del barrio y los numerosos visitantes que pasaban por su taller podían ver el barco que el Perucha se estaba construyendo dentro del mismo ¡A ver cómo lo sacaban quienes fueran a desalojarlo!

Fotograma del documental Ciclos Percucha, Dentera, 2016.

Ahora, Higinio Domingo Perucha, a sus 86 años, tiene un proceso de desalojo pendiente del local del número 50 de la Avenida de Asturias y sus amigos del mundo de la bicicleta se han propuesto crear una red solidaria para ayudarle de nuevo: llaman a aportar ideas y fuerzas en el correo electrónico yoapoyoalperucha@gmail.com.

Más información:

DEL 28 AL 31 DE GENER: 2a mostra de cinema RESISTÈNCIES

Després de l’èxit de la passada edició, la mostra de cinema RESISTÈNCIES torna a La Cinètika. Serà del 28 al 31 de gener de 2021, i s’hi podran veure un total de 16 peces documentals i d’animació.

Podeu consultar-ne la programació aquí.

A causa de la present situació d’excepcionalitat, hem desplegat una sèrie de mesures amb l’objectiu de garantir la seguretat sanitària de totes nosaltres durant la mostra: limitació de l’aforament, descontaminació de les sales abans i després de cada projecció, proveïment de gel hidroalcohòlic i altres materials desinfectants, rastrejament de possibles contagis.

La Cinètika (Fabra i Puig 28, Sant Andreu de Palomar) és un cinema okupat autònom, anticapitalista i feminista. Com sempre, l’entrada a les projeccions és lliure i els beneficis aniran destinats a causes antirepressives.