Comença la mostra: LAST DAYS IN SHIBATI i les veïnes de Pons i Gallarza

Aquest dijous iniciarem a la 2a mostra de cinema Resistències amb una sessió inaugural en què el protagonisme serà per a les veïnes en lluita contra l’especulació. Abans del preciós documental LAST DAYS IN SHIBATI, ressenyat a continuació, podrem assistir a l’estrena del curtmetratge NO HEM MARXAT. Coincidint amb el 3r aniversari del Sindicat d’Habitatge de Sant Andreu, les veïnes de Pons i Gallarza celebren que, després de mesos i mesos de lluita, han aconseguit fer fora els especuladors. Al blog del Sindicat ens ho expliquen.

Celebració de la victòria de les veïnes de Pons i Gallarza contra els especuladors que les volien fer fora de casa. Estiu de 2020.

LAST DAYS IN SHIBATI | Hendrick Dusollier | 2017 | 60’ | VOS Cat

El nen Zhou Hong i la senyora Xue Lian han de marxar de l’última barriada històrica que queda a la gran ciutat de Chongqing, ja que aviat serà destruïda per construir un nou barri. Obligats a abandonar el que ha estat casa seva fins aleshores, els estrets carrers del barri de Shibati fan de testimonis de la Xina més tradicional i històrica que està a punt de desaparèixer. La gentrificació pren moltes formes, i aquesta n’és una. La destrucció de les antigues barriades a la Xina és un reflex de les polítiques urbanístiques, socials i culturals d’un país on allò vell, tradicional i històric ha de donar pas a allò nou, contemporani i sense ànima. Una reflexió sobre la canviant Xina contemporània que, a poc a poc, va deixant perdre la seva història i el seu llegat.

Les imatges que apareixen en el documental no són estranyes ni particulars d’un lloc en concret, són postals que es repeteixen en tots els grans centres urbans de la Xina contemporània. ‘Les ciutats xineses purguen als seus pobres‘, i és que el fenomen de la gentrificació, conegut a tot el món per les greus conseqüències que implica, adquireix a la Xina un efecte fins i tot més devastador, ja que es combina amb més aspectes del capitalisme salvatge i la realitat política.

Font: Eldiario.es ‘Pekin crece a golpe de desahucio’

Els emigrants rurals són la mà d’obra barata que manté en marxa la fàbrica del món i dóna forma als lluents gratacels de la segona potència mundial. La població migrant en Shangai per exemple, suma un 40% de la població total de la ciutat. Davant el constant creixement de la població a la ciutat, les autoritats han decidit establir topalls de població, tal com ja es fa en altres ciutats de la Xina, la qual cosa comporta l’encariment del preu del sòl i per tant l’expulsió de les persones amb menys recursos fora de la ciutat. Si romanen a la ciutat habitant en les barriades que encara queden, però sense empadronar-se, es veuen exclosos de l’accés a la salut, educació i serveis bàsics.  L’especulació amb els preus del sòl en el cas de la Xina és una mica més complex que en altres llocs, perquè el sòl en si és propietat de l’Estat, i el que es produeix és una cessió de l’ús del sòl per quantitats determinades d’anys a empreses constructores privades. Pel que aquests processos d’especulació no serien possibles sense la connivència de les autoritats locals amb les constructores.

D’altra banda, els desallotjaments es produeixen a qualsevol hora del dia, en molts casos durant la matinada, casos en els quals les famílies i persones desnonades es veuen al carrer i sense res. Els processos de moobing immobiliari perquè la gent accedeixi a marxar de les seves cases via negociació o per la força són constants, i impliquen situacions de violència totalment reconeguts.

Fa dues setmanes, 300 homes, als qui consideren part d’una màfia contractada pel Govern local, van entrar a les cases a “martellades”. “Van utilitzar extintors per a deixar a la gent cega i si algun de nosaltres intentava rebel·lar-se, li colpejaven”, afirmen.

Un bloc d’apartaments de sis pisos en un lloc de construcció en Shenzhen en 2007. El propietari Choi Chu Cheung i la seva esposa Zhang Lian-hao es van negar a acceptar la compensació oferta pel constructor. Fotografia: Paul Yeung / Reuters

Les resistències davant aquests processos s’han fet famoses amb per exemple, el cas de les cases clavo ‘nail houses’. Aquestes cases són la manera de protesta dels qui es neguen a acceptar les condicions ofertes pel govern per a marxar de les seves cases. Sovint, la compensació per a les famílies les cases de les quals estan a la vora de la demolició és sempre una font important de disputes. Les ofertes es basen en les valoracions actuals de les propietats, que probablement són molt més baixes que les de qualsevol de les residències que les reemplaçaran. Si les famílies decideixen iniciar procediments legals, solen tenir poc recorregut ja que aquests serien contra el govern mateix. Per això mateix, algunes opten per simplement romandre a les seves cases i resistir. Per a més informació sobre aquests temes, deixem una sèrie d’articles que aborden més detalladament la qüestió.

Més informació:

  • https://www.eldiario.es/internacional/pekin-crece-golpe-desahucio_1_3621718.html
  • https://www.eldiario.es/desalambre/ciudades-chinas-purgan-pobres_1_2904758.html
  • https://elpais.com/elpais/2019/01/08/planeta_futuro/1546956210_168925.html
  • https://theconversation.com/how-stubborn-nail-houses-take-a-stand-against-chinas-rapid-urbanisation-72990
  • https://www.theguardian.com/cities/gallery/2014/apr/15/china-nail-houses-in-pictures-property-development